Me’n lliurarà la Parca

 Castells Casellas, Pep

Els versos molts cops ens mostren l’autor cínic, descregut i solitari. Tanmateix, si els contemplem en conjunt, s’hi albira un personatge compromès, potser ingenu i apassionat. Amb els anys el desencís d’aquella lluita jovenívola i la desconfiança en allò que ens volen vendre, banderes i pàtries i déus moderns, porten al pessimisme. No hi ha res a fer. Un sentiment de solitud intel·lectual de l’autor que «soc de fora per tots els altres que no soc jo». Aleshores queda el refugi de les paraules, convertir els mots i les seves relacions en l’arma contra la solitud, contra la desesperança. És la reflexió sobre un món que no és cap estímul per a l’eufòria. Eufòria que, en altres temps, va alimentar una ingent vocació per a les bones intencions que avui suren sobre la misèria.