Polisèmia consentida

Sergi Viader Nielles

Polisèmia consentida és una metàfora ferroviària que fuig del classicisme poètic i ronda per viaranys menys tradicionals del fer literari.

Recorre una diversitat lírica de formes i idees molt ampli sobre uns raïls de preguntes retòriques, dislocacions de versos, jocs semàntics i de l’omnipresència del paisatge i del sentiment.

Al poemari, ressona fort l’esperit musical: versos (amb rima o sense) que imposen el seu propi ritme i cadència, versos d’aquells que quan els llegeixes, brillen i queden fixats, com ara «Quan les paraules no han de ser, mandregen», i d’altres que porten a visions molt clares, quadres escrits, com «Viure en picat, fins al mar, /enfilat a l’amor/i atrapar el buit/des de les puntes més altes, /amb el cos inclinat, /esquitxant versos voladors.»

Així doncs, Polisèmia consentida és un conjunt poètic que transita de la modernitat estètica a la fermesa del cant tradicional i aquesta combinació, fora de xocar, convida al viatge.